El “Circo equestre”

El Circo Equestre edit

Taccaa a ona pianta (doe on cornabò
el gh’aveva la cà) l’ha tiraa in pee
on «Circo» el baraccôn, e quell là, giò,
el s’è mettùu a giracch innanz e indree
fin quand l’ha trovaa on boeucc per doggià dent
e gòd a gratis el divertiment.
Mancàva giusta pocch a comencià:
dò tromb, on clarinett, piatt e tambôr
aveven già da on poo taccaa a sonnà,
’na motta de pajsan in tra de lôr,
per la gran trùscia de trovà on bell post
se daven gombetâd de romp i cost.
El cornabò, che l’era abitüaa
a la pâs del sò bosch e di sò loeugh,
je guardava inlocchii, tutt incantaa,
ma poeu l’ha ciappaa gùst a vedè i gioeugh
di saltinbanch e a sentì quij villan
a rîd, a sgavaggià, a batt i man.
Finii el spettacol, in del tornà a cà,
impressionaa de quell che l’ha vedùu,
el cornabò el s’è mettùu a pensà,
e sentii on poo che idea gh’è vegnùu:
«Voeuri fà on «Circo» an’mì, proppi istess scènn,
e in quanto a artista mì ghe n’hoo a donzènn!
E no l’ha perdùu temp: el dì apress
l’è andaa a cercà on tavân, on sò compagn,
e el gh’ha cuntaa el progett. «Ti và adess
a scritturà i artista in di campagn.
El padrôn saront mì, foo mì i affàri
e tì, da incoeu, te see el mè segretàri!
Tì che te fìlet ben te faree a svelta
a tirà arent tutta la Compagnia:
te diroo mì come và faa la scelta;
i offizzi, ben intês, hinn a cà mia,
– e el cornabò che l’era on prepotent,
l’ha ditt – ..... pensaremm dopo ai pagament.»
E hann comenciaa i scritùr: el primm artista
che hann scernii l’è staa on ragn, e de cert quell
l’avrìa savùu fà l’equilibrista
sul fil de sêda; e alter ch’el pivell
del «Circo Equester»!... Per fà di prodezz
compagn del ragn l’ha de boffà on bell pezz!
Poeu hann cattaa foeura on vèrmen, proppi el tizzi
per fà el «contorsionista», el conosseva
– in quanto a slogament – tutt i malizzi;
e dopo hann trovaa quij che ghe voreva
per fà i pajasc, e i hann trovaa polît
hinn dùu che salta e in del saltà fann rîd.
E sti dùu tòni eren saltamartitt,
vestii de sêda verda, con di oggionni
gross ’me ballett de s’ciopp, e dùu scovitt
suttil e lông, faa apposta per buffonni,
in scima al coo: no ghe mancava nient
per fà i pajasc e per fà gòd la gent.
Ma per fà rîd hann scritturaa anca on gàmber
che invece de saltà ed và a cùu indree;
l’era on gàmber nostran, nassùu in del Làmber,
e per compagn gh’hann miss taccaa on centpee.
E el cornabò l’ha ditt: «Con sto quartett
el programma umoristich l’è al complett!»
In del vedè però ’na compagnia
de pùres che saltava a la pù bella,
l’ha dovùu dì: anca quisti fann legrìa!...,
e, ditt e fatt, l’ha scritturaa anca quella.
Eren dòdes, quij pùres, ’na famiglia
in gamba e che saltava a maraviglia.
’Na volta daa anca ai pùres i istruziôn,
l’ha mettùu i oeucc a sôra ona formiga,
disaroo mèj che l’era on formigôn
e ch’el ruzzàva innanz senza fadìga
on granell grand compagn de lù. – Sto crist
el fa on «nùmer de atletica» mai vist!
Dopo quest chì no ghe mancava pù
che ’l finâl del programma: el corp de ball,
e per quell no gh’è staa de pensacch sù:
’na sfilza de guggèll e de farfall
d’ogni colôr hinn volaa subit lì
balland cont ona grazia de no dì.
Ma tra tucc quij farfall, voeunna, on splendôr,
l’ha meritaa el primm post, la pussee bella:
la gh’aveva in sù i âl tutt’i colôr,
tant che hann pensaa de battezzalla «Stella»,
e nominalla «prima ballerina»,
la prima donna per la pantomina.
E per fà risaltà sta bella donna,
perchè la podèss fà pussee effett,
gh’avrien mettùu intorna, a faggh coronna,
on rosc de lusiroeul, tanti stellett;
on quader ch’el sarìa parùu on miràcol,
l’apotëosi per finì el spettacol.
In quanto a orchestra se pò immaginass
hann cercaa di scigâd e di moscôn
che hinn specialista per fà i contrabass,
e a direttôr d’orchestra è vegnùu bôn
on grì che oltr’a cantà come on tenôr
el gh’aveva on frach de professôr.
Formaa la Compagnìa, tutta istruìda,
hann cercaa el sît adatt per el debutt,
e el cornabò el gh’ha faa a tucc de guìda
e l’ha daa i ordin: «Voeuri, sôra a tutt,
l’ubbidienza, e gent ben educada,
minga gent ordinaria nè strasciada.
Voeuri donca veggh minga sott’ai oeucc
on pubblicch faa de piàttol, nè tant pocch
tipi de menagramm com’hinn i pioeucc,
e nanca scìmes, spùzza de pitocch;
ben vist el sarà invece el moscardin
ch’el manda in l’aria quell bôn odorin!»
E è rivaa la gran sira de la «prima»!
L’è staa on succèss, e come se ’n vêd mai,
minga, come se dîs, succès de stima;
anca la stampa, i critich teatrài
(e quij eren zanzâr, el savii già)
no gh’aveven paroll che per lodà.
In sul trapezi el ragn l’ha faa furôr,
el formigôn l’ha lavoraa con lènna,
i quatter tòni anch lôr s’hinn faa onôr,
e i pùres hann saltaa e impienii l’arènna;
disi impienii perchè s’è poeu dovùu
ciappà ’na scoa tant eren cressùu.
Eren pù dòdes, ma dusent in vista:
se vêd che tutt i pùres lì al spettàcol
hinn saltaa dent per fà anca lôr l’artista;
ma el cornabò, che l’era minga on bàccol,
el gh’ha ditt a la gent maravigliada:
«L’è stada, questa chì, ’na mia trovada!»
El trionfo maggiôr però el ghe spetta
a quell tesòr de «Stella»; oh che bellezza!...
Gh’hann battùu i man a ogni pirovetta;
che voladinn leggêr, oh che finezza!...
E a sta regina hann faa de damigell,
tra i gèmm di lusiroeull, mila guggèll.
E el pubblich l’è staa dègn de la seràda,
on pubblich de première; gran bell vedè
faseven i toalett miss lì in paràda
di vèsp in giald e nêr, e bèj comè
anca i garzèll che hann portaa ’drée l’odôr
– al pari di parpàj – de tutt i fiôr.
Gh’era poeu el moscardin, bell giovinott,
in frach colôr verd-bronz, ornaa a pontitt,
che l’era profumaa ’me ’na cocott;
e gh’era foresett, mosch e moschitt,
formigh, scorpiôn, quij lôder de carùga,
e ’na lumàga con ’na tartaruga.
Sti dò chì, per rivà giust in orari,
s’eren mettùu in viagg quatter dì prima,
e hann faa de palchettôn press el sipàri,
de moeud che tanti s’hinn settaa sù in scima
ai güss bèj stagn de sti dùu trottapian,
ma lôr s’hinn guardaa ben de diggh villan!
El cornabò, anch lù, l’ha ditt nïent,
anzi, vedend la gent a faggh onôr
a quij dùu palchettôn, l’è staa content.
(Quanti impresari voeurarien anch lôr
trovà in teater di risors compagn:
vèggh cioè el pubblich che ghe fà de scagn!)
Vist donca l’ésit inscì fortunaa
no ghe restava adess che de girà;
hann faa sù la baracca e hinn andaa
de päês in päês, de chi e de là:
affari depertutt, eren mai stracch
e no gh’aveven mai besogn de claque.
Ma quand i robb vann ben, porco sciampin,
a romp i fest gh’è semper ’na quaj granna,
e anca per quist è rivaa el sò destin,
e tutt per colpa de quella giavanna,
sissignôr, d’ona «Stella», proppi lee
che ha fà nass ogni sorta de vespee.
Se el moscardin – el bùlo sempr in tîr –
l’era el sò schisc, gh’è piasùu faggh l’oggin
anca al grì, el Mäester, e a ciappà in gîr
vun di dùu tòni, on pöer saltamartin
che amalastant el füss el pussee cott,
ghe piaséva trattall come on ciolott.
E inscì i magagn hinn vegnùu tucc a galla:
la miee del grì, savùu ch’el sò marì
l’aveva perdùu ’l coo per la farfalla,
l’ha criaa ’me ’na stria, spèccia mì,
giò bott!... e el grì stremii a quj scenâd
no ’l faséva in l’orchestra che stonâd.
In quanto al moscardin, che no ’l mollava,
e el tappasciava adree a la Compagnia,
e sempr in prima fila el limonava,
no gh’importava on figh de fass toeu via,
anzi, el faseva semper pù el smorbin
per fà piang e dannà el saltamartin.
E lee, la «Stella», sempr inzipriada,
inciocchìda de fiôr, se le godéva
a fà dispresi, e intant el sagrinava
el cornabò: «L’è inutil, mì ’l saveva,
coi donn no la pò vèss che vita gramma
e on dì o l’alter me succêd on dramma!...»
E infatti gh’era minga tant de rîd,
el ciêl el s’era faa inscì tant negher
che pocch mancava succedess ’na lît:
e giùst ’na sira ch’el pareva allegher
pussee del solit e pussee sfacciaa,
el moscardin, sentii ’s’è capitaa!
Disaroo intant che la resôn de quella
– ciammèmela allegria tant per spiegass –
pâr la sia stada che ona cantarella
l’è andada, quella sira, a comodass
taccaa taccaa al moscardin e lù
el s’è sentii on quajcoss... de podenn pù!
Fatto l’è ch’hinn volaa i primm slavionni,
e de soramaross è succedùu
ch’el ciêl, che l’era pien de nivolonni,
l’ha mandaa giò i primm gôtt, poeu l’ha piovùu
cont ona furia indiavolàda tâl
pussee che in del Dilùvi universâl.
Ma minga domà acqua è vegnùu giò,
anca tempesta, ball gross come sass,
e trôn de fa päura, oh che rugò
de sôra e sott, ma pussee anmò de bass
doe l’andava a tocch la Compagnia,
doe pessegaven tucc a scappà via.
Quand, in fin, s’è quiettaa quell terremott,
e l’è tornaa el silenzi in sul pradell
– la sonnava in quell pont la mezzanott –
pareva füss passaa de lì on flagèll:
no gh’era pù nagott, domà ch’el vent
el portava in de l’aria ’mè on lament.
E l’era lù, ’l saltamartin, mezz mort,
no ’l s’era mai movùu, sto disgraziaa,
el s’è faa massacrà da quella sort
de cicch che la tempesta l’ha mandaa,
quand l’ha vedùu la «Stella» e el moscardin
andò dent, lì attacch, in d’on giardin.
I ha vedùu tutt’e dùu infilà ’na proeusa
e a scondes i ha vedùu, quij dùu morôs,
tra mezz ai foeuj d’ona stupenda roeusa. –
Lì per morì, con l’ultim fîl de vôs,
sotta l’èrba scorlìda dal ventasc,
l’ha cantaa – l’era on gèmit – «Rîd pajasc!...»
Maggio 1941